Vall i riu de Rialb

Vall i riu de Rialb, originalmente cargada por Zac.

Vall de Rialb

Vall de Rialb, originalmente cargada por Zac.

China Montaña Zhang de Maureen F. McHugh

CHINA MONTAÑA ZHANG - PUBLICADO: FEB 01, 2009

de Maureen McHugh
por Ricard de la Casa

China Montaña Zhang (CMZ) no es una novela fácil de leer. No porque utilice un lenguaje difícil, sino porque su lectura nos lleva a terrenos duros, donde la infelicidad, donde la lucha por sobrevivir son la norma, donde la apariencia lo es todo. CMZ se sumerge en los temas de hoy, de hecho en los temas de siempre, utilizando para ello una nueva sociedad con unos nuevos ritos culturales, que para nosotros los occidentales nos son extraños.

CMZ establece ya con su título, las premisas en las que se moverá hasta la última página. La novela es un gran fresco, un gran tour de force, que su autora Maureen F. McHugh se impone para hablar de lo que le interesa: el racismo, la discriminación, también en menor medida de su hermana pequeña, la marginación, la infelicidad que produce y todo ello aprovechando la más rabiosa actualidad, para trasladarnos a un futuro que pretende ser agobiante para nuestro pensamiento occidental. Curiosamente muy de actualidad, a pesar de los dieciséis años transcurridos desde su aparición en los Estados Unidos.

Como la cebolla y sus capas, la novela puede irse pelando para encontrar, capa tras capa, todo un abanico de ideas vejatorias que atentan contra la dignidad humana. Estamos ya acostumbrados a leer sobre las discriminaciones superpuestas, como por ejemplo la que se produce en muchos lugares por ser mujer, por ser negra y por ser lesbiana, pero podemos añadir con facilidad otras muchas capas que afecten a ese mismo ser humano, por ser analfabeta, por ser emigrante (de una tribu o raza diferente), por ser seropositiva, por no ser fértil y así hasta un infinito donde esa dignidad desaparece.

La acción se sitúa en un mundo donde China finalmente se ha convertido en la gran potencia del planeta y EEUU es tan sólo un satélite vencido y sin fuerza. De nuevo surge aquí la idea central de la novela, la discriminación por raza y por lugar de nacimiento, donde los ciudadanos americanos, acostumbrados a su hegemónica posición en este planeta han sido relegados a ciudadanos de segunda o tercera clase, con todo lo que eso supone para sus egos.

Ese gran fresco toma como personaje central a Zhang, un americano que tiene rasgos chinos, que no tiene esa nacionalidad, pero le conviene parecerlo, que es homosexual y aparenta ser un heterosexual. No es el único personaje agobiado por sus propios problemas, en CMZ aparece también una joven y poco agraciada mujer (con la cara deformada), que necesita una operación de estética para poder aceptarse a si misma, o un colono que ve peligrar su ya delicada estabilidad, por unos simples e injustos reglamentos que le podrían alejar de todo aquello que quiere. Personajes muy atrayentes con los que todos nos podemos sentir identificados fácilmente y que Maureen F. McHugh sitúa en un futuro no muy lejano pero que se deja entrever ya hoy.

No todo es perfecto, McHugh, no engarza las diferentes partes de que consta la novela, con la misma destreza con la que si es capaz de hacernos vibrar en cada una de las situaciones donde la discriminación se hace patente. En una de ellas, las colonias marcianas, se hace especialmente patente, pero la historia de esos colonos se hace tan vívida que, finalmente, deja de importar el cómo consigue engancharla al resto de la novela, cobrando la historia vida por si sola, sin necesidad de más artilugios, ya que lo importante no es dónde ocurre la acción, sino lo que ocurre y porqué.

La novela nos proporciona también una rica ambientación. La escritora nos regala ideas y más ideas que hacen realmente vívida la narración. Los paseos por la capital imperial china, sus suburbios y lo que allí ocurre (como ocurre en cualquier suburbio de cualquier ciudad actual), a las colonias marcianas y sus problemas para subsistir en un ambiente extremo, o una estación polar donde el aislamiento proporciona la excusa para hurgar en los personajes, son utilizados para que todos ellos muestren los problemas a los que se enfrentan.

En definitiva no se trata de una novela complaciente, sino de una dura mirada a nuestra realidad. Donde la injusticia, donde los ya comentados temas de la discriminación y la marginación se hacen patentes hoja a hoja a través de los personajes, de la situación geopolítica e incluso por el mismo azar. Donde todos los personajes se mueven presionados por sus problemas de identidad, o simplemente de subsistencia. Ciencia ficción intimista en definitiva, que nos hace pensar sobre nuestra realidad. Buena ciencia ficción en definitiva. Uno de los libros más interesantes publicados el año pasado.

Tardor, Otoño, Autumn, Automne, Herbst, Autunno.

Iglesia y Manipulación

Hoy los medios se hacen eco de la beatificación de 522 personas. El catolicismo, con Jorge Mario Bergoglio a la cabeza y especialmente la Conferencia Episcopal Española pierden una oportunidad de oro para empezar a remediar una injusticia que dura ya demasiado tiempo.

El mensaje que se envía a la sociedad es claro: 520 personas asesinadas durante la guerra civil y otras dos en 1934 son mártires. Visto desde eso punto de vista, la República española, legal y democrática aparece, sin necesidad de levantar un dedo señalizándola, como la culpable. No cuestiono aquí que esos actos fueron execrables. Lo fueron. Pero hacerlo de esta manera, sin la más leve acción en otros ámbitos levanta ampollas.

Es una pena observar como la jerarquía católica no aprende de los errores cometidos y se empecina en seguir un camino de confrontación, alejado de los principios que iluminan su credo.

Podría seguir, pero no lo haría mejor que Vicenç Navarro Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas Universidad Pompeu Fabra en el Diario Público, sección Opinión del pasado día 10 de octubre. Así pues le pongo un enlace a su artículo “La Iglesia fue verdugo, no víctima”. No tiene desperdicio. Realmente vale la pena leerlo para entender de dónde venimos, como era España a principios de siglo XX (y antes) y como la gente, como ahora, vivía en una olla a presión.

http://blogs.publico.es/dominiopublico/7838/la-iglesia-fue-verdugo-no-victima/

Y aquí, por si les interesa, la noticia que aparece hoy en el diario El País:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/13/catalunya/1381662130_633596.html

Cara o Creu RNA primer dilluns

La primera tertúlia (dilluns 23 de setembre) d'aquesta temporada al programa de Radio Nacional d'Andorra (94.2 FM), al programa Cara o Creu dirigit i presentat per la Creu Rosell.

Parlem de la sonda Voyager I que acaba de sortir de l'espai del sistema solar i també de Gravity d'Alfonso Cuaron que s'estrena el proper dia 4 d'octubre.

Bon profit!

Enllaç al postcast de la tertúlia (18 minuts)

Errors més comuns i com solucionar-los

Tots cometem errors, és humà segons diu la famosa cita en llatí. És important que entenguem que, encara amb molta experiència com a bagatge, continuarem fent errors, normalment diferents I, en alguns casos, els mateixos. Algú també deia (de fet molts) que som l'única espècie que és capaç d'ensopegar amb la mateixa pedra dues i tres i fins a quatre vegades.

Alguns d’aquests errors llisquen gairebé sense adonar-nos, i són difícils de trobar. Altres són més senzills de veure. Si els tenim en compte, haurem avançat una mica més a aconseguir una bona novel·la o relat. Per descomptat hi ha magnífiques creacions que semblen saltar-se algunes de les premisses que aquí es donen, això només significa que l'autor va trobar la manera d'esbiaixar l'error i utilitzar algun mecanisme per suplantar-ho o corregir-ho.

Ja sap que les regles estan per estimular-nos i trobar la manera de rodejar-les, però només quan aquestes es coneixen amb detall i quan un sap per on camina i en quina direcció.
Aquí teniu alguns dels errors més típics que poden fer al escriure un text.

1/ El Personatge principal es torna passiu
Això sol succeir, generalment, perquè al cap de poc temps, en què ens hem submergit completament en l'elaboració de l'obra, els personatges solen cobrar "vida" en el nostre interior i algun personatge secundari agafa major rellevància. Pot ser que sigui perquè el personatge principal ha deixat d'agradar-nos, o justament perquè un secundari ens agrada més, o trobem que l'obra millora, o dóna més joc amb aquest personatge. És fàcil que succeeixi així, pensem que els personatges que actuen de contrapunt del principal (antagonistes), solen ser els "dolents de la pel·lícula" i aquests són, en la majoria dels casos, molt més atractius. En qualsevol cas és un error. Per descomptat seguim sent lliures per fer el que ens vingui en gana, però seguirà sent un error de plantejament. Cal a les hores repassar el text (les escenes), detectar on el personatge es torna passiu, analitzar els motius i retornar-li la força perduda. Si això no ens ve de gust, o és molt complicat i acabem preferint al personatge secundari, hauríem de reestructurar l'obra per a l'intercanvi de rols o tenir més un personatge principal, aquesta solució és una mica més llarga (en temps) i complexe (cal refer tota la novel·la), però l'experiència val la pena. Un detall no menor: no tot ha de ser estratègia, la intuïció juga un paper molt important.

2/ No presentar al Personatge Principal en els primers paràgrafs
El lector busca i vol identificar-se amb el personatge principal; almenys vol trobar-ho ràpidament per saber per on circula tot i a qui prestar una major atenció. És vital que en la primera escena presentem al personatge principal. El començament és un temps delicat no només perquè hem de captar l'atenció del lector, sinó perquè hem de presentar al personatge. Hi ha moltes formes de fer-ho, no es preocupi per això, però si no apareix, el lector tendeix a confondre's i creurà que algun secundari és el principal (per desgràcia som de costums fixos) i quan aquest apareix, la confusió es fa major i pot arribar a molestar. Intenti mostrar alguna emoció del personatge, això li servirà per donar-li profunditat, per caracteritzar-ho, sense necessitat de descriure-ho completament. Aquest és un punt important, no ho faci de forma descarada, ni gratuïta o amb sensibleria, la inclusió ha de ser natural, si no és així recompongui l'escena fins a aconseguir-ho.

3/ Malbaratar Idees - Arguments - Caràcters
Un error típic de principiant. Tenim massa idees al cap i les volem ficar totes per donar una sensació de complexitat de la trama, de riquesa. Aquest malbaratament no és necessari en absolut. Servirà, com a molt, perquè el lector avesat se n'adoni de la falta de seguretat en nosaltres mateixos. Sovint utilitzem un personatge per explicar una cosa en el primer capítol, un altre en el segon, un altre en el tercer. Cal aprofitar als mateixos, utilitzar-los més intensament, això els donarà major profunditat psicològica i per això facilitarem la labor del lector per seguir la trama. En utilitzar els mateixos personatges secundaris, i encara que aquests no puguin mostrar canvis importants en el seu caràcter, s'hauria d'escollir alguns i desenvolupar-los amb certa profunditat, per exemple el que doni la rèplica al personatge principal, per mostrar petits canvis.

4/ Què estic fent jo aquí?
No es desesperi, a tots els passa, fins al més experimentat. És simplement falta de previsió, falta d'un esquema general del relat o senzillament ganes de veure on ens porta una idea (boja normalment). I ens passa perquè malgrat tenir les coses molt controlades, a tots ens agrada deixar córrer la imaginació i veure on ens porta l'escena en la qual estem ficats. Té els seus avantatges i els seus inconvenients. És bo que abans de començar pensem a dissenyar l'obra en les seves parts principals: personatges, conflictes, escenes. Només així sabem per on anem i si ens desviem hauríem de tenir una bona raó. Experimentar no és dolent, però com més organitzats estiguem, traurem major profit d'aquesta experimentació, doncs un bon escriptor no hauria de passar tota una vida escrivint una sola novel·la.

5/ Diàleg
És una part fonamental en l'obra, com més llarga sigui aquesta, més important es torna. Però tampoc s'obsessioni amb això. Intenti no deixar soliloquis, fer llargs discursos ni explicacions. Un sistema senzill de comprovar si anem per bon camí és visualitzar el full de paper com si fos una imatge, si hi ha molt text vol dir que hi ha una pobresa de diàleg, si hi ha molt espai en blanc passa el contrari, estem abusant d'ell. Amb tot, només vostè pot avaluar si en una escena és necessari més o menys quantitat de diàleg.
Vagi amb compte amb el Slang, amb els dialectes, si els utilitza ha d'intentar que el lector pugui interpretar correctament els seus significats. Hem de buscar la manera d’aclarir al lector el que s'està intentant dir.
No temi utilitzar "va dir" en els diàlegs, aquesta paraula s'utilitza normalment en el 90% de les ocasions. Per descomptat ha d'intercalar-se amb altres paraules, sobretot quan el personatge fa alguna cosa o ho diu de certa manera, però intenti mostrar aquestes emocions, no d'assenyalar-les simplement.

6/ Parar massa aviat
Una altra fallada d'escriptor novell. Estem tan ansiosos per acabar una obra (portem tantes inacabades...) que generalment precipitem la fi. Les històries acaben massa abruptament (habitualment per falta d'un esquema general). Forci's a continuar escrivint quan pensi que ja ha acabat, normalment podem trobar-nos amb una sorpresa. I en tot cas si no aconsegueix millorar-la serà un excel·lent exercici.

7/ No deixar descansar la història
Quan acabem una història estem massa ficats dintre del text. Som incapaços de jutjar-la amb absoluta imparcialitat. Cal donar-se temps per oblidar-se - distanciar-se, i depenent del nostre treball estar almenys uns dies o setmanes, allunyats d'ella. Una vegada ha passat aquest temps i fetes totes les correccions que calgui, fa falta rellegir-la per a una acceptació general, com a lector -directament- sense pretendre ni pensar a corregir - canviar etc.

8/ No assajar començaments diferents.
No valorem la nostra capacitat en la seva justa mesura, sigui per dalt o per baix. Potser el principi escollit no sigui el més adequat encara que ho sembli. Una vegada es té la història, s'hauria d'assajar diversos començaments alternatius, no gaire complexos, només dos o tres paràgrafs, de forma ràpida, escollint diferents formes de presentar la informació, punts d'entrada en la història. Una vegada que això es fa diverses vegades, es torna una cosa natural en nosaltres i aprofitarem millor tot el nostre potencial creatiu.

9/ No planejar el clímax des del principi
Una cosa és la previsió, l'organització, tenir un esquema general del relat o de la novel·la i una altra arribar fins a l'extrem de tenir previst fins al clímax en els seus petits detalls, alguna cosa que ocorre generalment al final de la novel·la. No hem de lligar-nos les mans fins a aquest extrem i cal deixar-nos la possibilitat de canvis. És evident que hauríem de desenvolupar-la d'acord amb la promesa original, però això no ens ha de coartar com perquè l'obra es converteixi en alguna cosa rígida.

10/ Prendre massa temps per repassar
Més que error, vici que fa falta eradicar. Corregeixi tot el necessari, però defineixi un temps concret per a això, sinó estarà abocat a la necessitat il·lògica de corregir un text cada vegada que ho llegeixi i això més que alentir la seva producció acabarà paralitzant-la. Accepti com a article de fe que tota obra és susceptible de millora, i que nosaltres mateixos evolucionem i que amb això la nostra capacitat i experiència augmenta. Hem de parar en algun moment sinó estarem sempre donant voltes al mateix molí.

11/ Estructures il·lògiques
Un error del que cal fugir com del diable. L'obra se sustenta en una realitat (inclosa la ciència ficció i la fantasia més desbocada), la que l'escriptor desitja i ha d'aferrar-se a ella. Ha de respectar-se a si mateix i sobretot al lector. Construir-la de forma inversemblant o fora de contacte de la realitat farà que la gent no es pugui identificar amb els personatges, ni el lloc on passa l’acció. No es creurà res! Pensarà amb tota la raó que vostè, l'escriptor, els està prenent el pèl, es molestaran i simplement deixaran de llegir-la. El seu text ha de ser consistent amb tots els seus plantejaments i ser honests amb ells. I sobretot, al final del relat o la novel·la, no es tregui un conill de la cistella per solucionar les seves fallades d'estructura, només aconseguirà fer més visibles els seus errors.

© 2003 Ricard de la Casa

Ombres de Gol

Suggerir és tan important com visualitzar. Aquest vídeo tracta de com les ombres poden estimular la nostra imaginació.

Sugerir es tan importante como visualizar. Este video trata de como las sombras pueden estimular nuestra imaginación.

Suggesting is as important as to visualize. This video is about shadow-play spur our imagination

Vídeo gravat amb l'iPhone sobre ombres. Em va fe gràcia veure les ombres d'uns joves jugant al futbol emmarcats en una biga en mig del no res. Deixar volar l'imaginació fa que realment les imatges es transformin en un riu de possibilitats visuals i escrites.

Gol from Ricard de la Casa Perez on Vimeo.